La meva microhistòria:

A l’any 2005 vam immigrar a Sevilla per decisió dels meus pares, perquè al meu pare li agrada molt ja que els orígens dels meus avis son allà (van haver d’immigrar a Catalunya per motius econòmics i de fam) a més la meva mare creia que així milloraríem la nostre qualitat de vida i trauria al meu pare de la carretera (era camioner autònom).
Així doncs, m’ho van dir. Jo vaig ser la que s’ho va perdre pitjor, no me’n volia anar, perquè a l’any següent entraria a l’institut i em feia molta por allunyar-me de la meva família i dels meus amics. Però no em quedava més remei d’acceptar-ho.
Poc a poc s’apropava el dia d’anar-nos i jo cada vegada estava més trista. El dia que vam marxar va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Va ser un comiat molt complicat; els meus pares estaven tristos per deixar la família, però d’altre banda, he saben contents i amb molta il·lusió perquè començavem una nova vida.
Al principi va ser una mica d’ur, vivíem a casa del meu tiet que estava buida de forma provisional fins que s’acabés de construir la casa del camp, però una veïna va ser precisament qui em va ajudar a integrar-me en el grup dels seus amics que tots eren més grans que jo. El primer dia d’institut va ser més fàcil del que m’imaginava, de seguida em vaig integrar i vaig fer amics. Allà vaig fer una nova vida i era molt feliç, tot i que van haver alguns moments dolents, sempre amb ajuda dels meus amics vaig sortir endavant.
Però a casa veia que les coses no anaven gaire bé. El meu pare treballava a Sevilla capital (a 30 min del poble) i cobrava molt poc. Tot i que mai vam passar fam, sí que vam passar una mica de necessitat en alguns aspectes, i la meva germana tot i que estava bé al cole, volia tornar a Barcelona.
Un dia va venir la meva avia a veure’ns i mentre estàvem en un bar, els meus pares ens van dir a la meva germana i a mi que tornàvem a Barcelona. Jo en aquell moment no donava Crèdit aquelles paraules i vaig sentir una barreja de por, tristor, anyorança i alegria, por per tornar on sempre havia viscut i que res fos com abans, anyorança perquè jo havia refet la meva vida i no volia allunyar-me de tot el que estimava i alegria perquè trobava molt a faltar a la meva família i als amics d’aquí. Així doncs, em trobava entre dos móns completament desiguals.
Els motius de la decisió va ser que el meu avi estava malalt i la meva mare volia tornar, a més per la feina del meu pare…tots volien tornar menys jo.